Google

06 febrer 2013

5 discos imprescindibles de l’actualitat musical internacional

JD McPherson – Signs & Signifiers

Escollit millor disc d’americana music de 2012 per The Americana Music Association. Un àlbum ple de energia amb ritmes vintage que agradarà als que agrada Imelda May o Kitty, Daisy & Lewis, per bé que JD McPherson té les arrels a Oklahoma i no a Anglaterra. El rock dels 50 és el referent d’aquest músic debutant que també s’inspira en el blues americà, tot plegat per oferir un grapat de temes que, vulguis o no, et fan bellugar.





Ben Sidran – Don't Cry for No Hipster

Possiblement el millor disc de Ben Sidran dels últims anys. Després del seu homenatge versionant Bob Dylan  ara es tracte majoritàriament temes composats per ell mateix. Ben Sidran sempre ofereix un producte d’altíssim nivell i aquest cop no és una excepció. Amb el jazz entès en el seu sentit més ampli, incorpora groove , swing o elements funk. Et recomano la crònica que Antonio Fernandez fa a Vivejazz del disc per saber-ne més detalls.




Vinicius Cantuária – Indio de apartamento

Un disc que respira bon gust i transmet calma, molta calma. Vinicius Cantuaria canta nou cançons en portuguès i una en anglès en la que és una excel•lent proposta de bossa nova, jazz i cançó d’autor. En aquesta ocasió compta amb les col•laboracions, entre altres, del guitarrista Bill Frissell, la cantant Norah Jones o el japonès Ryuichi Sakamoto que, per cert, va composar la música d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Indio de apartamento té només un punt feble, es fa curt.




Robert Cray – Nothin But Love

Un nou disc amb una bona dosi del blues elegant i fi que caracteritza Robert Cray. La guitarra de Cray segueix sonant solvent com sempre, res nou a la vista. Nothin but love repeteix la fórmula que tan agrada i tans èxits a donat al músic americà. Per què canviar si el que fas funciona.




Ron Sexsmith – Forever Endeavour

Ron Sexmith és un tipus tímid que sembla no haver trencat mai un plat. Les seves cançons són temes de línea meanstreem, boniques balades i mitjos temps sense cap estridència que donen com resultat un producte de primera qualitat, malgrat ell es manté en una discreta segona o tercera fila de l’escena musical internacional. Forever Endeavour surt poc més d’un any després del seu Long Player Late Bloomer,  un disc extraordinari del que per cert es va passar un documental al In-Eddit Barcelona de 2011. El llistó estava alt, però el nou disc no decep gens ni mica.


Publica un comentari a l'entrada
Tricks and Tips